Silvia & David
Setembre 2025 - La masia d’Esplugues
Diuen que el setembre té una llum diferent, un daurat especial que ho envolta tot. Però us asseguro que la llum d’aquest dia no venia (només) del sol, sinó d’ells. Hi ha casaments que són pura festa i d’altres que són pur protocol. El seu va ser, senzillament, pura veritat. Un casament de dia, relaxat i pensat per gaudir amb els seus, on l’important no eren els temps marcats, sinó les abraçades estretes.
L’escenari triat va ser la Parròquia de Santa Maria Reina a Pedralbes. Un lloc imponent per l’arquitectura, però que es va sentir increïblement íntim quan la Silvia va creuar la porta.
Si hagués de definir la cerimònia en una paraula seria: emoció. Gens de postures forçades. Aquí hi va haver nervis dels bons, veus entrecortades en llegir els vots i, sobretot, moltes llàgrimes (de les de felicitat, és clar). Veure el David sense poder contenir l’emoció en veure-la arribar va ser un d’aquells moments que em recorden per què sóc fotògrafa de casaments.
Després del “sí, vull” i la pluja d’arròs, vam fer un petit canvi de guió. Lluny de la improvisació total, Silvia i David tenien clar que volien jugar una mica amb la càmera. Em van demanar una direcció d’art més marcada, buscant recrear unes idees creatives molt concretes que portaven al cap.
Confesso que al principi va asomar una mica de vergonya (aquest riure nerviós que no falla), però van ser els nuvis més obedients del món. Es van deixar guiar, van confiar cegament en les meves indicacions malgrat el tall inicial i aquesta barreja de timidesa i entrega va donar unes imatges senzillament espectaculars.
Vam arribar a La Masia d’Esplugues amb ganes de celebrar. En ser un casament de dia, l’aperitiu a l’exterior va ser una meravella. La temperatura era perfecta i es respirava molta tranquil·litat i bon rotllo: cerveses, rialles, reencontres i aquesta sensació de “som a casa”.
El dinar va seguir la mateixa línia: senzill però emotiu. Hi va haver regals especials per als més propers i, és clar, el tall del pastís, que va donar el tret de sortida a la part més gamberra del dia.
I va arribar el moment del ball. Aquí seré sincera: oblideu les coreografies de pel·lícula. Silvia i David tenien pànic d’aquest moment, però justament això el va fer màgic.
Es van agafar l’un a l’altre com a salvavides, entre rialles nervioses, algun trepig perdonat a l’instant i aquesta vergonya compartida que només tenen dues persones que es coneixen de debò. Va ser un ball “a la seva manera”: tímid, però increïblement tendre i real.
Això sí, en quant va passar el mal tràngol de la cançó lenta... la vergonya es va quedar fora de la pista i es va desfermar la bogeria!
Gràcies, nois, per deixar-me ser la fotògrafa de la vostra història i per demostrar que els casaments senzills, quan hi ha amor del bo, són els més espectaculars.